ELS SÍMBOLS com a identitats visuals corporatives: (LOGOS)

Un logo/símbol, encara que emblema simbòlic dels valors corporatius que representen visualment a una marca determinada, tendeixen a transcendir el seu referent real, convertint-se en símbols d’una determinada cultura, ideologia o estil de vida. D’aquesta manera Coca-Cola ha esdevingut un símbol de llibertat, democràcia i somni americà, mentre que Nike, és símbol de victòria, repte i superació.

Personalment, per la càrrega simbòlica del logo, em sedueix més la idea de parlar-vos sobre Nike, però tenint en compte que Coca-Cola celebra el seu 125 aniversari, crec de justícia fer un parèntesis i analitzar breument el símbol global per excel·lència, més enllà dels gustos d’una servidora.

El logo/símbol de la companyia Coca-Cola es constitueix com una al·legoria de qualitats i virtuts intangibles i abstractes: alegria, pau, multiculturalitat, llibertat, vitalitat, joventut, dinamisme, etc.,prèn moltes de les seves connotacions per transferència simbòlica dels elements que el constitueixen.

D’una banda, del seu color vermell adquireix les característiques de vitalitat, dinamisme i passió, mentre que de la carismàtica cal·ligrafia de Frank Robinson, del seu ductus, pren els valors d’irregularitat e informalitat.

D’altra banda, el logo/símbol de Coca-Cola, no només aprofita alguns dels significats simbòlics que li proporcionen els diferents elements que el conformen, sinó que ha aconseguit associar aquest símbol visual a un conjunt de qualitats que la marca ha triat com a representatives de la seva essència identitària. En altres paraules, Coca-Cola ha esdevingut, més enllà del temps i de les fronteres, una al·legoria dels valors que sustenten l’Estat de Dret: autodefinit-se com a chispa de la vida, missatge de pau o sensación de vivir, en resum, Coca-Cola s’ha configurat al llarg del temps com l’omnipresent símbol democràtic.

Recapitulant, els missatges de la marca, associats al seu logo/símbol, oferien i segueixen oferint després de 125 anys, una visió somiada i edulcorada de la vida, reflectint les modes, els hàbits i les costums socials de cada moment, però centrant-se en els ideals de llibertat i de l’etern somni americà.

Montserrat Pedreño

Emoticons

El neologisme emoticó fa referència a una seqüència de caràcters ASCII que imita les expressions facials humanes i s'utilitza per expressar diverses emocions (alegria, tristesa, enuig, sorpresa, ...) en entorns de comunicació informals basats en text i associats a les noves tecnologies, com ara els missatges SMS, els correus electrònics, els xats o els fòrums de discussió.

Els emoticons van néixer a la Carnegie Mellon University als anys 80 de la mà de Scott E. Fahlman, qui va proposar l'utilització de les icones :-) i :-( per a diferenciar els missatges en broma del missatges seriosos als butlletins de notícies on-line.

Amb el temps, aquests primers emoticons han anat evolucionant per expressar multitud de matisos, i fins i tot podem diferenciar entre els emoticons d'estil occidental i els d'estil oriental (japonès).

El seu ús és tan extens que moltes aplicacions de missatgeria (xats, fòrums, SMS) detecten i substitueixen automàticament aquests conjunts de caràcters ASCII per les icones gràfiques corresponents.

Maria Canabal

mcanabal@uoc.edu

Més informació:

Descripció del naixement dels emoticons pel seu creador

Fil de discussió origen del primer emoticó

Wikipedia: Emoticonos

la lletra A

L'ésser humà ha inventat diferents sistemes d'escriptura en fer-se necessari dur comptes i registrar tributs, taxes, deutes, fites històriques, etc. D'aquesta funció utilitària, la llengua escrita ha esdevingut la manera en què expressem els sentiments, pensaments i emocions per mitjà d'un codi gràfic o visual.

En els seus orígens, les lletres eren pictogrames, icones que feien referència a objectes. En algun moment, les imatges es varen convertir en signes, i més endavant les lletres passaren a designar sons (fonogrames) per comptes d'objectes o idees. Els fonogrames que representen sons bàsics els anomenem lletres.

Les lletres del nostre abecedari deriven de l'alfabet fenici, que es va desenvolupar a partir de pictogrames sumeris. Els grecs varen adaptar-lo a les seves necessitats cap al segle VIII aC. Per millorar la pronunciació, varen introduir els espais entre lletres (fins llavors s'escrivia tot junt). A més, com que la notació de les vocals és indispensable en les llengües indoeuropees, varen convertir dues consonants de l'alfabet fenici en vocals i varen afegir tres vocals més de nova creació. En la traducció de les lletres fenícies al grec, aleph (A) i beth (B) es varen convertir en alpha i beta, el que dóna nom a la paraula alfabet.

Els noms de les lletres deriven del so original del nom de l'objecte que la lletra representava. A és el so inicial d'aleph, que significava bou en fenici. Aquesta icona inicial ha patit diverses transformacions fins a esdevenir la lletra tal i com la coneixem actualment. Els escribes fenicis, que escrivien de dreta a esquerra, la van girar per tal d'escriure més ràpid. Quan els grecs la varen adoptar, la van tornar a girar 180 graus ja que escrivien de dreta a esquerra. Després, durant un període en el que escrivien una línia de dreta a esquerra i la següent d'esquerra a dreta, a la manera d'un bou llaurant un camp (Boustrosphedon), la A s'anava girant segons el sentit de l'escriptura de cada línia. Finalment, cap al 500 aC, l'escriptura es va uniformitzar gràcies a la imposició de la variant jònica adoptada a Atenes, i finalment la lletra A s'estabilitzà en la seva forma actual, amb les banyes del bou cap avall.

El dibuix del bou ha perdut el seu lligam icònic i ha esdevingut un símbol arbitrari, com totes les lletres de l'alfabet llatí occidental.

Actualment, la A encerclada té també un significat històric i polític que va més enllà de la lletra, adoptada per ser la inicial de la paraula “anarquia”. Però aquest ja és un altre símbol.

Bibliografia

Fletcher, Allan; “The Art of looking Sideways”, Phaydon Press, 2001

Ibáñez, Maria Ángeles; “Historia de la Escritura”; RBA; 2004; BCN

Baines, Phil; Haslam, Andrew; “Tipografía. Función, forma y diseño”, GG, 2002, BCN

Ferran Cerdans Serra
Grau de comunicació
-------------------------------
www.llibres-artesans.com
www.facebook.com/llibres

La bandera monàrquica a Líbia: un símbol anti-Gadafi

La bandera que utilitzà Líbia des de la seva independència a l'any 1951 fins el cop d'estat que derrocà la monarquia al 1969 ha reaparegut com a símbol de les protestes contra la dictadura de Gadafi.

A la bandera apareix una mitja lluna blanca, símbol que apareix en totes les banderes dels països que el seu territori estava enquadrat a l'Imperi Otomà i que té relació amb el calendari lunar islàmic, en el qual els mesos s'inicien amb la lluna creixent. Així mateix, l'estel de cinc puntes és un símbol molt utilitzat a l'antiguitat amb la idea de perfecció i domini de l'esperit sobre els elements de la natura. Tant el color blanc de la mitja lluna i la estel, com el vermell i el negre de la tribanda, representen els colors del panarabisme, moviment polític sorgit a finals del segle XIX que propugnava la solidaritat i la cooperació entre els països àrabs enfront de la dominació turca. En el cas del verd simbolitza la devoció popular per l'Islam.

Abans de ser adoptat a Líbia en 1951, la bandera monàrquica era ja de la regió oriental de la Cirenaica al desembre de 1950. La seva capital, Bengasi, es l'actual seu del govern de la revolta contra Gadafi.

Com veieu aquest nou símbol que representa la bandera és la suma d'altres símbols de la història de la gent que viu en aquest territori.

Codina Garcia, Salvador. "La bandera monàrquica a Líbia: un símbol anti-Gadafi

Ampelmann ,l´home de Berlín

El semàfor, un senyal que presideix moltes accions quotidianes de cadascún de nosaltres i que comparteix un codi d´interpretació conjunta.

Aquests senyals ,aparentment funcionals, poden tenir la seva pròpia personalitat. Una reinvenció de l´aparell i el que significa, tota una història d´una ciutat, un moment polític: l´Ampelmann.

L´Ampelmännchem (en alemany, el petit home del semàfor) va ser dissenyat pel psicòleg Kar Peglau,l´any 1961 en el Berlín Oriental. Peglau volia oferir una figura amble que pogués ser entesa per tothom. Alguns estudis proclamaven que els usuaris responen millor als senyals i signes amigables, és així com va aparèixer l´Ampelmann.

En la reunificació alemanya es van intentar occidentalitzar els semàfors, però l´Ampelmann es va convertir en el símbol del moviment nostàlgic socialista conegut amb el nom d´Ostalgie.

Així va esdevenir una icona i un símbol berlinès que té tot un ventall de productes de màrqueting. Disseny i productivitat s´uneixen amb aquest senyal quotidià reinventat.

http://es.wikipedia.org/wiki/Ampelm%C3%A4nnchen

Per cert, que l´any 2004 es dóna a conèixer l´Ampelweibchen, versió femenina.

Isabel Bou Garcia de Paredes

iboug@uoc.edu

Estudiant (Grau Comunicació)

Femení i masculí

Si ens trobem en algun lloc aquests dos símbols sabem que volen dir, masculí i femení, però quin és el seu origen i que significa real?

El de color blau és el símbol astronòmic i astrològic del planeta Mart, és el símbol alquímic del ferro, el símbol de la masculinitat i també símbol de deu grec de la guerra Ares i del deu romà de la guerra Marte.
Aquest símbol és conegut també com “llança de Mart” o “fletxa d’Ares”. Per alguns entesos, la fletxa és un símbol clarament fàl•lic.

El de color vermell és un símbol molt antic, normalment al relacionen amb Ankh o la clau de vida dels egipcis.
La forma de la creu senyala el entremig de les cames de la dóna i el cercle, el ventre. Per aquest motiu, els grecs van adoptar per representar a Afrodita deessa de l’amor i la fertilitat. Per la seva forma s’anomena també mirall de Venus.
És també com en el cas del masculí un símbol astronòmic i astrològic de Venus, símbol alquímic del cobre i relacionat amb el sexe femení des de temps llunyans.

Alguns moviments socials, com ara el feminisme o altres relacionats amb identitats sexuals (grups d’homosexuals, bisexuals, transgèneres…) també han escollit aquests símbols per a que els representi i per reforçar la seva unitat com a grup.
Ara quan ens troben amb aquests símbols ja saben una cosa més.

Arroba

És un invent de la "era Internet"?

La curiosa història de la "arroba"

Símbol utilitzat per 1ª volta en la dècada dels 70, en el 1971, pel programador americà Ray Tomlinson, inventor del correu electrònic, qui utilitzava este símbol per a comunicar-se amb els seus companys. El 1r correu electrònic va ser tomlinson@bbn-tenexa. Tomlinson va explicar que "era l'única tecla que quedava lliure en el teclat per a fer referència a "at", simbolitzant la localització"

En realitat este caracter va ser inventat pels copistes dels llibres en llatí per simplificar el seu treball, fent referència a la preposició "ad". També s'utilitzava en les cartes oficials abans del nom del destinatari. El document més antic que es coneix on apareix este símbol data del 4 de maig del 1536, carta enviada per un mercader italià des de Sevilla a Roma.

Els historiadors pensen que el seu origen és de l'àrab "ar-roub", que significa una 4ª part de... S'utilitza com a unitat de pes com la 4ª part d'un quintal=11.34 Kgs. en el llenguatge de llauradors. Per als grecs i romans era una 4ª part d'ànfora.

En EU s'utilitzava en registres de contabilitat per a "at"=a, en, de. Per este motiu, quan es va inventar la màquina d'escriure, a finals del s. XIX, el símbol es va incloure en el teclat i més tard en el teclat dels ordinadors.

Victòria Tur Parra